"Els quatre pilars de l'educació són: aprendre a saber, a ser, a fer i a riure plegats"
Jacques Delors, 1996


INTRODUCCIÓ

La gran majoria d’adults som immigrants (o si ho preferiu, pelegrins) digitals tenint en compte la ràpida generalització i ampliació dels recursos que la web col·laboradora 2.0 ha promogut els darrers quatre anys i, en canvi, no ho són els joves amb internet a casa. Fem una ullada a la història recent.

Amb el crack de les empreses «puntcom» de finals dels noranta, el mercat va reorientar els serveis d’internet creant noves tecnologies i processos comunicatius d’interacció social. A finals del 2004 es començà a parlar de la web 2.0: una nova web basada en comunitats on els usuaris són els creadors de continguts i es comuniquen. Se simplifiquen les tecnologies per facilitar a tots la creació i l’actualització ràpida dels continguts, sense preocupar-se de conéixer codis de programació, ni de disseny, etc. Les eines d’ara ja inclouen plafons de control molt simple, que des d’un navegador web permeten controlar tots els aspectes d’un bloc o un wiki, és a dir, no és necessari tenir coneixements de programació ni de disseny, ni usar programes d’edició. Des de qualsevol ordinador connectat a la xarxa es pot editar i actualitzar un bloc. Al capdavall, es tracta d’un nou marc d’interacció, participació i comunicació social on tot el món passa de ser simple lector a ser alhora redactor. La informació es converteix en conversa perquè l’usuari esdevé el protagonista. La informació en la web 2.0 és més horitzontal i democràtica.

En el terreny educatiu les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) representen un nou potencial que pot molt bé facilitar l’aprenentatge dels estudiants i promoure una millora vertadera en els plantejaments educatius més tradicionals. Poden ser un element facilitador de l’aprenentatge i motivador per tal que l’alumne esdevinga aprenent actiu.

Fa només 5 cursos escolars un grapat de professors pioners va començar a introduir els blocs en l’àmbit escolar, de manera que avui trobem tres plataformes educatives des de les administracions autonòmiques: Educastur (Astúries), Arablog (Aragó), XtecBlocs (Catalunya). Hi van veure ràpidament el bloc (o blog) com un mitjà de comunicació que enriquia les interaccions entre els alumnes, amb el professor i, sobretot, afavoria aprenentatges actius. El bloc és hereu de la premsa escolar i de la correspondència entre centres.
La diversitat de funcions i usos que pot adoptar és ampla: des de la informació de recursos de tota mena fins a la interacció en investigacions grupals. A més integra diverses aplicacions que contribueixen a elaborar textos en què intervenen diferents llenguatges: fotografies, vídeos, àudio, mapes conceptuals, línies del temps, presentacions... a més de l’escriptura. D’aquesta manera, l’escriptura de blocs permet ampliar els objectius des de l’ús de textos per a interactuar en la vida diària fins a la creació de textos multimèdia.
L’ús de blocs a l’ensenyament no suposa per se un canvi o un millora educativa si no tenim molt clares les metes educatives i adeqüem aquest nou recurs als objectius de la nostra programació. El professor que s’inicia amb aquesta nova ferramenta haurà de conéixer les principals utilitats que pot manejar i explorar les aplicacions que poden tenir a classe. Hi ha molts blocaires que mostren el seu treball de classe, les seues propostes i els recursos que fan servir dia a dia en els seus blocs. Es tracta d’un repte, d’una experiència d’investigació apassionant que incentiva tant al professor (hi troba cooperació, feed-back, suport, consells, eines...) com a l’alumnat (el treball que hi fa esdevé públic i el document que publique haurà de ser adequat a les normes de la interacció formal en internet), coherent en la informació i en la citació per enllaços, i cohesionat.

En el meu cas, els tres anys d’experimentació que duc a terme amb blocs i wikis he trobat sempre satisfaccions de tota mena. El mitjà m’ha permés interactuar amb altres col·legues i m’ha retornat el desig de la innovació pedagògica en un camp que té gran interés social: investigar la integració de les TIC en l’aula de secundària. També he comprovat un major interés en l’alumnat per treballar amb textos multimèdia i per fer servir internet per a produir textos formals i per a comunicar-se. Un guru de la UJI, a Castelló, ha prescrit en dos anys el declivi dels blocs a la blogosfera educativa però trobe que va molt errat. Malgrat les transformacions ràpides en els mitjans de comunicació (mòbils, televisió, internet), el que roman en essència és la necessitat i la qualitat de la comunicació humana, siga pel mitjà que siga. A la web 2.0, caracteritzada per les xarxes socials –on els alumnes ja estan immersos amb el xat, l’e-mail, el fotolog, els fòrums, etc.–, li seguirà en breu termini la web 3.0 –web semàntica i de microformats– on l’alumnat nostre haurà d’exercir una mirada crítica més gran per a seleccionar adequadament la informació i prevenir-ne la manipulació que s’acosta.

Per això el professorat ens hauríem d’aprofitar de la web i actualitzar-nos per tal d’ensenyar als estudiants a interpretar i usar els diversos mitjans d’expressió. La «innovació oberta» és un fet assequible a través dels cursos, els tallers i l’intercanvi que la web 2.0 forneix.

Juan Freire, professor de la Universitat d’A Coruña, ens regalà a Santiago, durant el III Encuentro Edublogs, una ponència magistral titulada «Cultura digital en educació: de les persones a les organitzacions». Començà per preguntar-se com navegar per l’exuberància informativa. Hi va sostenir que el coneixement és un flux distribuït, no un stock. Hi ha d’haver comissaris digitals per al filtrat, l’agregació i la remescla del coneixement, per això els professors tenim avui un nou paper: esdevenir consultors i facilitadors d’informació i aprenentatge, dissenyadors de mitjans, moderadors virtuals i avaluadors continus. Els estudiants tindran el paper de col·laboradors entre ells i amb el professorat en un aprenentatge actiu. Però aquest nou paradigma planteja limitacions a les institucions a causa del rebuig dels usuaris, per absència d’incentius i per aversió a la innovació entre el professorat. Per a enderrocar la resistència Freire proposava expandir aquesta nova cultura del coneixement adquirint capacitats tecnològiques i cultura col·laboradora. La web 2.0 es generalitzarà en l’àmbit educatiu si l’administració s’implica radicalment, i si es deixa que el professorat i l’alumnat exploren i adapten les noves ferramentes i s’integren així les experiències exitoses. A més, caldrà crear organitzacions com a plataformes obertes per a compartir aquesta mena de coneixements.


Felipe Zayas, a l’article «El lugar de los blogs...», conclou que blocs –i wikis– com a gestors de continguts molt fàcils d’usar poden ser incorporats a l’aula perquè l’escriptura tinga sentit com a activitat social i per a construir i compartir el coneixement de manera cooperativa. Els blocs demanen al professorat una reflexió i experimentació sobre les característiques d’aquesta nova pràctica discursiva. Amb el bloc es disposa de motius per a escriure, per a llegir, per a compartir informació i coneixement. Permet reflexionar sobre les normes lingüístiques i socials d’aquest nou àmbit i, quan escrivim o fem escriure en internet d’una manera reflexiva, integrem alhora les TIC en les nostres àrees de coneixement i contribuïm a l’alfabetització digital i al desenvolupament de les competències digitals.


FONT: Article de l'autor del wiki.


VÍDEO INTRODUCTORI EN ANGLÉS SOBRE COM APRENEN AVUI ELS JOVES